Ressenya del V Acord Interprofessional de Catalunya

El proppassat 9 de juliol, els sindicats UGT i CCOO-Comissió Obrera Nacional de Catalunya, i les patronals Foment del Treball Nacional, PIMEC i FEPIME, varen signar el Preacord sobre l’Acord Interprofessional de Catalunya, que desprès de ser ratificat aquell mateix mes, ha estat signat finalment al Palau de la Generalitat avui dilluns 3 de setembre.

Tot i que l’AIC no ho digui expressament, la seva adopció té per objectiu emmarcar els criteris bàsics per a la negociació col·lectiva en l’àmbit català, el que inclou regles sobre l’estructura d’aquella (a la qual cosa dedica el seu primer  títol),així com fixar criteris bàsics i continguts dels Convenis col·lectius que es negocien a Catalunya. El que si diu és que els pactes derivats de l’Acord tenen com a regla general caràcter obligacional entre les parts signants, per tant, aquestes es comprometen a ajustar el seu comportament i actuacions a allò previst a l’Acord. També es regula que l'AIC entrarà en vigor el dia de la seva signatura, sense perjudici de la seva publicació en el DOGC, i tindrà una vigència fins al 31 de desembre de 2020, tot prorrogant-se tàcitament per períodes anual si o es produeix una denuncia expressa d’alguna de les parts.

L’AIC mosta un gran interès en dotar-se de la competència per dissenyar la negociació col·lectiva a Catalunya. Aquesta qüestió és bàsica per configurar un marc català de relacions  laborals. De fet, l’AIC emfatitza que la normativa “reserva, a Catalunya als acords o convenis d’àmbit català, la capacitat per ordenar l’estructura de la negociació col·lectiva i la seva articulació”. En el meu parer, la normativa ofereix la possibilitat a que les organitzacions socials fixin, a nivell estatal o de Comunitat, l’estructura de la negociació col·lectiva. Aquesta opció existeix, però també seria d’interès no entendre aquesta potestat com excloent respecte d’altres articulacions en l’àmbit espanyol, més quan cada cop és més evident que davant la necessària interconnexió i creuament productius i organitzatius empresarials s’articulin mesures de coordinació i cooperació, també a nivell de negociació.

En tot cas, cal subratllar que el tema del treball i la negociació col·lectiva torna a emergir com un factor clau en la nostra societat. Com es diu a la introducció de l’Acord, aquest suposa una contribució dels agents socials més representatius de Catalunya al desenvolupament d’un marc social, polític i econòmic “que recuperi la centralitat i transcendència de les relacions de treball”. S’hauria d’esperar que aconteixements polítics varis, en alguns moments molt distants dels factors que més afecten a la vida dels treballadors i treballadores, no facin que aquests quedin esborrats del mapa de debat i conflicte.

Els principals eixos sobre els que pivota l’Acord és la potenciació del Tribunal Laboral de Catalunya (TLC) com a organisme extrajudicial de conflictes col·lectius laborals; la promoció de la negociació col·lectiva sectorial; l’impuls a la ultra-activitat dels convenis col·lectius i, com a contingut específic de la negociació col·lectiva, l’aplicació de polítiques de flexibilitat negociada.

En relació al primer aspecte citat, els signant han estat d’acord en potenciar de forma important el TLC, integrat pels propis agents socials signants de l’AIC, i un dels principals fruits històrics derivats de la negociació col·lectiva interprofessional a Catalunya. En aquest sentit, el propi AIC preveu un augment de la seva activitat, demana la consignació d’una partida pressupostària nominativa, específica i suficient en els pressupostos de la Generalitat. També insta al Govern català a que faci una extensió de la clàusula de sotmetiment als procediments del TLC als convenis col·lectius de personal laboral de les Administracions publiques. I finalment, es vol potenciar el cos d’àrbitres del TCLS incorporant perfils no estrictament jurídics sobre tot en conflictes de caràcter econòmic o organitzatiu. En el meu parer, més que potenciar uns perfils o altres (crec que el perfil jurídic continuarà sent el més requerit per la naturalesa dels conflictes que es plantegen),el que seria necessari seria poder complementar la tasca dels arbitres involucrats en la resolució dels temes sotmesos al TLC, i millorar la tramitació dels procediments que li son sotmesos, cosa que no entra a fer l’AIC.

Dintre del TCL també es crea un Observatori de la conjuntura econòmica, que formaria part de la Comissió Tècnica d’Economia i Previsió Social Complementària d’aquell Tribunal. La tasca de l’Observatori seria bàsicament la de realitzar informes relacionant les diferents variables econòmiques clau dels sectors que es considerin oportunes durant el procés de negociació.

En segon lloc, cal dir que l’AIC promou la negociació col·lectiva de sector. En aquest àmbit, s’ha de començar expressant que l’Acord considera convenient analitzar l’estructura de la negociació col·lectiva a Catalunya, desenvolupant una correcta articulació dels diferents nivells de negociació i ampliar la seva cobertura (de fet, a la Comissió d’Aplicació i Seguiment de l’AIC se li encomana vetlla per a la cobertura completa de treballadors per la negociació col·lectiva); dit això, l’AIC recomana expressament que els convenis sectorials regulin les regles generals permetent l’articulació i adaptació a la idiosincràsia de l’empresa en la seva realitat productiva o de serveis, i així per exemple diu que en serien exemples per ser acollits pels convenis sectorials, temes com el tems de treball, salaris variables, plans de formació continuada, contractació, classificació professional, mobilitat funcional y salut laboral.

La Ultra-activitat també és una qüestió a la que presta molta importància l’AIC. S’inclouen recomanacions per als convenis col·lectius que busquen prosseguir el procés de negociació un cop hagi finalitzat el període de vigència d’un conveni. Relacionat amb això, cal destacar la crida que fa l’AIC a que quan hi hagin processos d’inaplicació de convenis col·lectius sectorials en empreses, això es posi en coneixement de les organitzacions signants de l’acord, així com també que es puguin incloure clàusules en la negociació que reverteixin la inaplicació duta a terme.

Finalment, en relació als continguts dels convenis col·lectius, el principi bàsic és el de la flexibilitat negociada, que segons l’AIC, és als convenis sectorials on millor es pot concreta per tal d’adaptar-les a les empreses quan aquestes ho requereixin. La flexibilitat negociada s’emfatitza per l’AIC en les matèries del temps de treball, el sistema de contractació i els sistemes retributius. En relació a aquest últim concepte, cal mencionar  que l’AIC expressa que cal que la negociació col·lectiu atengui en major mesura a la regulació de les retribucions variables, que han de basar-se en paràmetres objectius i mesurables relacionats amb el compliment d’objectius d’empresa. També afegeix en aquest sentit que les retribucions variables han de racionalitzar-se i establir-se de manera negociada (l’AIC torna a promoure que siguin els convenis sectorials qui estableixin els corresponents mecanismes d’aplicació),i expressa que l’establiment d’aquests salaris variables “és compatible amb altres sistemes retributius suprimint models salarials obsolets i determinants complements improductius”.

Respecte de la contractació, l’AIC expressa algunes consideracions de les parts signants com la necessitat d’actuar sota el principi de la causalitat, essent el contracte indefinit el preferent com a regla general; que aquests siguin en la seva modalitat a temps parcial una alternativa a la contractació temporal, o afavorir la flexibilitat interna davant de tot tipus d’extinció.

En tot cas, es nota a faltar referències a les situacions de pobresa laboral, de contractació parcial involuntària, de treball en l’àmbit de la informalitat, de propostes que pot aportar la negociació col·lectiva per a la millora de l’accés al mercat del treball dels aturats de llarga durada (sobre tot, aturades),que són factors que estan marcant el nostre mercat de treball.

A més de les anteriors apostes, l’Acord inclou referències desenvolupades sobre els temes següents:

-En matèria de subcontractació, es demana que la negociació col·lectiva contempli la responsabilitat solidària entre empresa contractant i contractada, així com en la successió de contractes o subcontractes. També es promou l’obtenció de pactes entre les empreses vinculades al conjunt de la cadena productiva en aspectes com la mobilitat sostenible dels treballadors o en matèria de prevenció de riscos laborals.

En relació a les empreses multiserveis, les parts signants de l’Acord “orienten a establir com a conveni col·lectiu d’aplicació en les empreses multiserveis subcontractades, com a mínim, el conveni sectorial d’aplicació corresponent a l’activitat objecte de subcontractació, a partir de l’anàlisi sectorial corresponent i la seva pròpia autonomia.

-Pel que fa a la formació professional, resulta d’interès la recomanació que es fa de que els convenis col·lectius recullin una clàusula per tal que la representació dels treballadors col·laborin amb la direcció de les empreses per tal d’analitzar periòdicament les necessitats de qualificació de les persones treballadores, informació que podrà servir per establir un pla de formació.

-També s’ha de destacar l’interès que l’Acord dona a aspectes com la mobilitat geogràfica internacional, on es fa la recomanació que els convenis regulin els supòsits de desplaçament transnacional de certa durada.

-Pel que fa a temes d’igualtat, és igualment important la recepció del problema de la bretxa salarial, àmbit en el que es recomana a la negociació col·lectiva que promogui l’anàlisi i la identificació de la bretxa salarial, això com la possible implantació d’un Pla d’acció contra la bretxa i el seguiment del mateix. També s’incorporen indicacions per als convenis col·lectius en relació a l’estructura salarial amb l’objecti que no tingui un impacte negatiu per a les dones treballadors.

-Seguint en matèria d’igualtat, també s’ha de valorar la inclusió d’un capítol sobre el personal LGTBI, en el que s’inclou també una sèrie de recomanacions als convenis col·lectius per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.

-He de destacar també la promoció de la diversitat en el lloc de treball amb la incorporació que l’Acord fa d’una recomanació en forma de clàusula tipus dirigida als Convenis col·lectius, que comença dient que “Les parts recomanem que és convenient, especialment als centres de treball amb un volum important de persones treballadores immigrants, que es promoguin en el si de les empreses, plans de gestió de la diversitat d’origen, prèvia consulta amb la representació legal de les persones treballadores”. Posteriorment, l’Acord incorpora recomanacions sobre els objectius d’aquests plans, en l’evitació de qualsevol tipus de discriminació, i justifiquen el perquè pot tenir efectes positius la seva adopció.

-En relació a la discapacitat, l’Acord també adopta una clàusula orientativa que expliciti que l’accés a l’ocupació ordinària d les persones discapacitades com a mitja de compliment de la quota de reserva del 2% de les plantilles, ha de ser la regla general, i l’existència de mesures alternatives ha de tenir caràcter excepcional.

-Important és en el marc de l’Acord la qüestió de l’Absentisme. En aquest àmbit es fa una crida a que la negociació col·lectiva sectorial i d’empresa analitzin les dades relatives a absències laborals i es realitzi un diagnòstic compartit de les causes que l’originen i el cost que provoca, per acordar plans i programes orientats a definir temes com les mesures a adoptar per eliminar l’absentisme o programes de millora de les condicions de treball per evitar absències per motius de salut.

De fet, la salut laboral també ocupa un espai dintre de l’Acord. En l’Acord es vol deixar clar que aquesta qüestió va molt més enllà que la vigilància de la salut, i s’aprofita per recordar en aquest àmbit que “no s’ha de confondre l’informe de conclusions de vigilància de la salut amb l’informe d’aptitud”. En tot cas, l’Acord recomana que s’inclogui en els Convenis col·lectius sectorials la constitució d’òrgans paritaris que assumeixin competències en matèria de salut laboral, dissenyant programes i criteris d’actuació específics.

-En aquesta entrada al meu blog, també vull destacar la referència a l’ús de tecnologies de la informació i la comunicació, on entre d’altres consideracions s’inclou una proposta de clàusula per als Convenis col·lectius, que vindria a transposar l’anomenat dret a la desconnexió. En aquest sentit, aquesta clàusula ve a dir que les persones treballadores tenen dret una vegada conclosa la seva jornada laboral a que es respecti, el temps de descans i vacances, així com la seva vida familiar i personal, “el que comporta no atendre comunicacions telefòniques, missatges o correus electrònics, tot valorant les diferents casuístiques que pugui existir” . En aquest sentit, afegeix la clàusula que es podrà establir un protocol de forma negociada.

De fet, les noves tecnologies i la transformació que suposen per al mercat de treball també estan presents en l’Acord, promovent mesures formatives de les persones treballadores per fer front al seu impacte en les condicions de treball. També s’incorpora en l’Acord un títol específic sobre l’economia de les plataformes digitals on s’avisa que no intervenir en la regulació d’aquest àmbit pot tenir conseqüències negatives per a la protecció laboral de les persones treballadores.

També s’incorpora com a capítol de l’Acord el Pacte Nacional per a la Indústria, també signat per les parts del primer, amb recomanacions dirigides a la negociació col·lectiva per tal de desenvolupar-lo. De fet, demanen també que els convenis col·lectius incorporin un enllaç al contingut complert del Pacte i un Annex amb el text inclòs en l’Acord, en el que es llisten les línies d’actuació per implementar el Pacte Nacional per a la Indústria.

Finalment, s’ha de dir que l’AIC valora positivament el Conveni nº189 de l’Organització Internacional del Treball sobre servei domèstic, però no fa cap  referència específica mes, com podria ser el recordatori que molt d’aquest personal és estranger, o treballa en l’àmbit de la informalitat. El necessari, també, seria que l’AIC pressionés al Govern espanyol a ratificar el Conveni, cosa que sembla que està en vies de fer-ho.